Posicions dels consumidors de cànnabis. Una proposta fonamentada en els processos identitaris.

Posicions dels consumidors de cànnabis. Una proposta fonamentada en els processos identitaris.

Per David Pere Martínez Oró.

A l’article «El procés de categorització de les persones consumidores de drogues. Anàlisi dels factors centrals per ordenar els que fan servir cànnabis», presentem la importància de categoritzar els consumidors de drogues a partir de múltiples aspectes. Creiem oportú superar la taxonomia clàssica basada en la freqüència i la intensitat l’única utilitat de la qual és saber com de prop hi ha el consumidor de l’addicció. L’objectiu del present text és proposar categories més versàtils i amb més capacitat explicativa. Una categorització que tingui en compte més factors ens permetrà conèixer amb més exhaustivitat les persones consumidores de cànnabis. En conseqüència, podrem aplicar programes de prevenció més efectius i eficaços. Les sis categories que presentem a continuació són producte de l’anàlisi qualitativa dels grups de discussió i les entrevistes realitzades en el marc de la investigació “Naturalesa i extensió del consum de cànnabis a Espanya” [1]. Per construir-les hem pres els factors confrontats a l’article esmentat.

Adolescent identitària

La posició identitària adolescent es compon d’adolescents per als quals el cànnabis ocupa un espai central a la seva vida quotidiana. La substància els reporta trets identitaris, els seus consums funcionen com a ritual de pas i els ofereix certs nivells de benestar. La major part del seu temps lliure discorre sota els efectes del cànnabis. Durant el lleure nocturn també fan botellón. Alguns poden experimentar amb altres drogues, especialment estimulants. En els temps formals el cànnabis també adquireix una importància notòria. Alguns fumen al matí abans d’entrar a l’institut o durant l’esbarjo. Durant la resta del dia, sempre que la disponibilitat ho permeti, fumen quan tenen la més mínima oportunitat. En conseqüència els consums són diaris i intensius, més de cinc porros al dia, i és habitual assolir la desena. Durant les celebracions del calendari anual poden fumar quantitats encara superiors.

La gran majoria compatibilitza qualsevol tasca quotidiana amb els efectes del psicoactiu. Exercir la tasca, amb més o menys facilitat, depèn de la dosi administrada i de l’exigència de la tasca. La majoria reconeix que fumar porros, llevat que la dosi sigui ingent, és compatible amb totes les feines, fins i tot les tasques acadèmiques. Altres apunten que el cànnabis i parar atenció a classe és un oxímoron, encara que conèixer aquesta realitat no és impediment per assistir col·locat a l’institut, amb el conseqüent escàs rendiment escolar. La majoria consumeix diàriament, si no ho fa es deu més a l’escassetat de la substància que a una decisió voluntària. La precarietat econòmica és el principal factor limitant. Alguns fumarien més intensament si els diners els ho permetessin, però dependre econòmicament dels seus progenitors els ho impedeix. No poder consumir tant com els agradaria els obliga a racionar-se. La invitació entre iguals permet fumar en els moments en què els diners ho impedeixen.

El grup d’amics i el context són fonamentals per adonar aquesta posició. El grup ofereix cobertura als consums: els possibilita i els potencia. Tot i que poden fumar en solitari, prefereixen la calor i la companyia dels companys/es. En el cas dels nois, consumeixen mentre riuen de beneiteries i s’alimenten mútuament amb burles sornegueres i empentes amistoses. Les noies prefereixen parlar amb tranquil·litat mentre desconnecten de les obligacions. Després de fumar mengen intensament perquè els indueix una gana pantagruèlica. Podria semblar una anècdota, però ens sorprèn que aquests adolescents destaquin contínuament la gana que els provoca els porros; en canvi, entre els adults són anecdòtiques les referències a aquest efecte.

Pel que fa al grup, els professionals assenyalen la pressió grupal com a mecanisme per potenciar els consums. Els situats en aquesta posició no acostumen a rebre cap pressió del grup, és més, són ells els qui forcen -encara que subtilment perquè explícitament està mal considerat- els seus col·legues perquè els passin el porro. La comunió del grup implica que fumar i convidar porros sigui la via més efectiva perquè un jove sigui admès en un grup de consumidors. Si el cànnabis modula i dona forma a les dinàmiques grupals, és obvi que es converteixi en un tret identitari.

Els parcs són el context preferit per consumir. Si la zona de residència ho permet, freqüenten espais naturals com boscos, muntanyes o els voltants dels rius. Aquests llocs compleixen la condició de separació i de marge de les cerimònies de ritual de pas pròpies de l’adolescència. Fumar porros en un espai liminar permet experimentar la sensació d’abandonar la vida infantil i performativitzar l’arribada a la vida adulta. Com més gran sigui el desig d’evadir-se de les regles adultes i com més habituals siguin els conflictes amb les institucions de referència (col·legi, família…), més gran serà la necessitat de buscar espais de marge on poder embastar la mateixa identitat.

El cànnabis és cardinal a la construcció de la identitat d’aquests adolescents. En la majoria de casos, l’estatus que atorga ser consumidor és positiu, tant per a ells mateixos com per a tercers, encara que això no impedeix que una part substancial de joves menyspreïn dels fumadors. El consum d’alguns monopolitza la major part del temps i és el fil conductor de les converses. Aquesta prominència discursiva comporta que el psicoactiu els atorgui cert estatus a l’univers de les seves relacions adolescents. L’adolescent que ho facilita, i per extensió (gairebé) sempre en disposa, adopta el rol ineludible perquè a altres adolescents fumin, per això, els iguals respecten i aprecien la figura del venedor-facilitador.

Els adolescents identitaris estan sota la influència del consumisme cannàbic. Això comporta que reforcin la seva identitat a través de productes de tall cannàbic, com per exemple grinders [2], roba rastafari o amb fulles de marihuana, música les lletres de les quals enlairen el cànnabis, entre altres elements. Com que la substància és part de la seva identitat i els posiciona socialment, exalcen la substància, les seves propietats naturals i terapèutiques fins a quotes kafkianes. I, com no podria ser d’una altra manera, minimitzen (o desestimen) qualsevol efecte perniciós, almenys, pel que fa al seu cas i als dels seus amics, perquè sí que reconeixen els danys en terceres persones, encara que apunten que la causa s’ha de buscar en els dèficits anteriors i no en l’ús del psicoactiu.

La defensa del cànnabis, normalment a ultrança, es fonamenta, de vegades, en el discurs de l’entronització basat en arguments puerils i ingenus, almenys des del punt de vista científic, però defensar-lo implica reivindicar la seva identitat i la seva forma d’estar-hi món. Per això és tan important escudar-ho. Valorar-ho positivament els protegeix a escala simbòlica de certs problemes, encara que com és obvi, no els protegeix dels tràngols més greus. En canvi, poden presentar confusió entre el discurs i les pràctiques. De vegades les seves actituds cap al cànnabis reprodueixen les premisses del discurs de la Droga. Aquesta confusió provoca que entenguin els consums a partir de l’univers simbòlic propi dels consums compulsius d’heroïna. Això és així perquè no disposen d’un univers simbòlic sobre les drogues que superi l’ofert pels seus progenitors o l’escola.

Més enllà dels processos identitaris, fer servir el cànnabis també representa una pràctica d’autoatenció. Els adolescents experimenten els canvis intrínsecs d’aquest període vital amb més o menys cruesa. Els conflictes amb els adults, especialment amb els progenitors, i amb el grup d’iguals produeixen neguit. Les tensions derivades de les amistats, els amors/desamors i les tasques escolars els inoculen estrès. A més, adonar-se que s’han d’incorporar a un món adult en ruïnes (precarietat laboral, canvi climàtic, pobresa estructural…) els genera incertesa o directament por. Davant els trets quotidians, els adolescents identitaris recorren també al cànnabis per descomprimir les tensions acumulades, és a dir, fumar es converteix en una pràctica d’autoatenció que els millora l’estat d’ànim i els injecta forces per continuar. La imbricació dels elements identitaris i l’autoatenció permet entendre en gran manera el perquè dels usos intensius. Tot i que, com bé saben els adolescents, consumir no soluciona cap problema, però almenys els permet posar-ho en pausa. Aquí és res.

Els adolescents se situen en aquesta posició quan els consums es transformen en quotidians i els aporten característiques identitàries. En alguns casos, això es produeix gairebé en el moment d’iniciar-se, encara que normalment es dona sobre els setze o disset anys després d’un període més o menys llarg d’experimentació. Segons l’enquesta ESTUDES 2014, els escolars espanyols (14-18 anys) proven per primera vegada cànnabis als 14,8 anys. En aquesta posició trobem adolescents de catorze a divuit anys, allargant-se en alguns casos fins als vint o vint-i-un anys. Però aquesta posició, pel seu caràcter netament adolescent, no permet situar-s’hi ad eternum. El desplaçament de posició es produeix per tres processos: (1) una vegada l’adolescència ha acabat no té sentit el ritual de pas de fumar porros, (2) la pèrdua de pes del grup d’iguals en les relacions quotidianes i (3) el procés d’institucionalització. La majoria dels adolescents identitaris transiten cap a la posició adulta identitària. Alguns es desplacen cap a la posició problemàtica. Altres abandonen els consums perquè el balanç de l’experiència els apunta que els porros els reporten més efectes negatius que positius.

Si ens atenim a l’ESTUDES 2014, en aquesta posició se situarien la major part del 4,5% dels nois i el 2,2% de les noies que fumen cànnabis entre deu i trenta dies al mes. Alguns poden utilitzar el cànnabis amb aquesta freqüència però situar-se en la posició adolescent recreativa. En l’àmbit percentual sembla una minoria, però sobre aquest col·lectiu hem de centrar els esforços preventius si volem limitar els problemes derivats de l’abús de cànnabis. Alguns adolescents després d’un temps de consumir intensament, desenvolupen problemes per portar una vida normal o apareixen problemes de salut mental, en conseqüència requeriran ajuda assistencial. No hi ha dubte que la prevenció efectiva sobre els adolescents identitaris permetria reduir les demandes de tractament.

Adolescent recreativa

La posició adolescent recreativa està formada per adolescents de tretze a vint anys. En termes absoluts, aquesta és sensiblement més nombrosa que l’adolescent identitària. Composta per adolescents que consumeixen cànnabis com a mínim una vegada a l’any, és a dir, el 23,5% dels nois i el 20,8% de les noies de la població escolar. La freqüència de consum és dispar, des de diari (o gairebé) fins a consums puntuals durant les celebracions del calendari anual. Tot i que alguns presenten una freqüència relativament elevada, l’escàs impacte del cànnabis a la seva identitat els fa diferenciar-se de l’altra posició. Pel que fa a les tasques quotidianes, mai compatibilitzen els consums amb les obligacions. Els estudiants mai no fumen ni abans ni durant les hores lectives. Els treballadors mai no ho fan durant la jornada laboral. Per tant, mai no fumen als matins. La gran majoria consumeix exclusivament durant els temps de lleure, especialment al llarg de la tarda-nit del cap de setmana. Alguns utilitzen el cànnabis menys de cinc vegades al mes, o en comptades ocasions durant l’any. La intensitat de consum és baixa. Els qui consumeixen durant els dies feiners compren habitualment i fumen un porro o poc més al dia, encara que durant les celebracions especials poden intensificar els consums. Els qui vinculen els seus consums a l’oci nocturn compren esporàdicament, normalment coincidint amb les festes del calendari anual. Alguns mai no adquireixen i fumen exclusivament a partir d’invitacions.

Més enllà de la freqüència, la característica definitòria d’aquesta posició és que el cànnabis representa un aspecte secundari o totalment accessori a la seva vida i, en conseqüència, la substància es desvincula de qualsevol procés identitari. Aquesta desvinculació és cabdal, ja que si deixa de simbolitzar aspectes identitaris, els consums són menys intensius, menys freqüents, més crítics, més assenyats i es reserven per a moments especials. I el més important en clau de salut col·lectiva: disminueix gairebé a la mínima expressió la probabilitat que apareguin problemes severs.

El cànnabis, encara que desvinculat de processos identitaris, també funciona com a ritual de pas. Això sí, les cerimònies de consum es reserven per a moments puntuals vinculats a l’oci nocturn. Aquests adolescents empren amb més freqüència altres cerimonials per escenificar l’arribada a l’adolescència, per tant, fumar cànnabis es converteix en una litúrgia secundària, gairebé perifèrica. El context de consum sempre és allunyat de la mirada adulta (parcs, botellons, espais amagats, etc.). En aquest marc de ritual de pas, el cànnabis també compleix, de la mateixa manera que la botellada, una clara finalitat de tenir cura de si. Emprar cànnabis és una pràctica d’autoatenció perquè els ajuda a descomprimir la tensió acumulada. Fumar amb els amics els permet evadir-se de les obligacions i els genera el benestar necessari per encarar amb més optimisme les responsabilitats. Com que forma part del ritual de pas, el grup d’iguals és molt important a l’hora d’atorgar significat als consums. La gran majoria dels situats en aquesta posició consumeixen únicament en grup. Aquesta situació es pot interpretar com a pressió grupal. Alguns hi sucumbeixen per mostrar-se competents com a membre del grup.

La posició adolescent recreativa, de la mateixa manera que la identitària, presenta certa confusió sobre els discursos del cànnabis, l’acceptabilitat dels consums i el potencial de risc. Com que el psicoactiu es desvincula de la seva identitat, la gran majoria en cap cas articula el discurs de l’entronització. Alguns, encara que fumin porros, entenen els consums prenent com a vàlides les premisses del discurs alarmista, i apunten que consumir és perillós, provoca malalties mentals i, per tant, haurien d’abandonar-ne l’ús. Altres presenten un discurs amorf, confús, on imbriquen aspectes del discurs tremendista amb aspectes del discurs de la normalització, tot assaonat amb mites i asseveracions allunyades del seny. Només una minoria domina el discurs de la normalització i reconeixen de manera assenyada tant els plaers com els riscos de consumir. Tots ells, malgrat reconèixer amb més o menys encert els possibles danys del cànnabis, consideren que estan allunyats perquè consumeixen esporàdicament i prudentment. Producte de cert biaix perceptiu, tendeixen a considerar que els problemes els pateixen unes terceres persones allunyades de la seva realitat. Al final de l’adolescència, quan comencen a dominar el discurs de la normalització, reconeixen amb més encert els danys del cànnabis, encara que quan això passa ja comencen a transitar cap a les posicions adultes o directament abandonen els consums. La confusió discursiva denota que les activitats d’apoderament s’han d’intensificar.

Autoatenció recreativa

Aquesta posició és l’evolució natural dels adolescents recreatius que persisteixen a consumir cànnabis. També es poden incorporar els adolescents identitaris per als quals el cànnabis perd centralitat identitària. Els qui s’inicien en el consum a partir dels vint anys, tret que siguin consumidors terapèutics, se situen en la posició autoatenció-recreativa. Aquesta posició és resultat del procés de normalització dels consums de drogues, esperonat per l’aparició a les darreres dècades de la Societat de Risc i de la Societat de Consum. Els canvis abruptes en l’organització col·lectiva i en les institucions socials, provoquen individualització i desinstitucionalització, en conseqüència, la ciutadania pateix incertesa, estrès i tedi. El consum de cànnabis en temps d’oci funciona com a pràctica d’autoatenció per mitigar els malestars emocionals derivats d’una quotidianitat asfixiant. Per a aquests consumidors el consum de cànnabis representa una activitat secundària a la seva vida quotidiana i en cap cas es vincula amb processos identitaris. Els consums vinculats a les pràctiques d’autoatenció per definició es desvinculen de qualsevol problema.

En aquesta posició se situa la immensa majoria dels 2.940.000 de persones que van fer servir cànnabis l’últim any, és a dir, el 9,5% de la població espanyola entre 15 i 64 anys. La característica definitòria d’aquesta és l’ús de la substància com a pràctica d’autoatenció amb finalitat recreativa o sense, és a dir, l’utilitzen amb l’objectiu de descomprimir el «jo» de les tensions acumulades i obtenir efectes desitjats (relaxació, distensió, eufòria…). Poden cercar l’autoatenció tant en solitari, en un context privat com en companyia durant les sortides nocturnes. Encara que els consums es produeixin durant el lleure nocturn, també els considerem consums vinculats a l’autoatenció. Sortir de nit en companyia de les amistats és una pràctica d’autoatenció perquè ajuda a evadir-se de les cotilles de la vida quotidiana.

Les persones situades en aquesta posició en cap cas executen les seves obligacions sota els efectes del cànnabis, per fer-les és un indicador de consum problemàtic. Algunes consumeixen (gairebé) cada dia després de complir les seves responsabilitats, en solitari o en companyia d’alguna amistat, però sempre a la vesprada quan saben que no hauran d’atendre cap compromís o fer alguna tasca incompatible amb els efectes. Aquests usos constitueixen una pràctica d’autoatenció perquè l’objectiu és relaxar-se, desconnectar del món exterior i augmentar les quotes de benestar. Per obtenir els efectes desitjats necessiten un o dos porros, rarament empren quantitats superiors. Altres mai no fumen durant els dies de diari ni tampoc en solitari. Consumeixen exclusivament durant les reunions amb els amics. Conceptualitzen el cànnabis com una substància que els reporta beneficis i fa més divertides les trobades socials. No li donen més transcendència ni importància. La majoria mai compren cànnabis i consumeixen exclusivament quan algú rula un porro. Per tant, els seus consums són normalment poc intensius, des d’unes calades com a molt tres porros (compartits). El grup és central perquè es produeixin els consums, ja que els confereix legitimitat i els canalitza, però en cap cas no la potència ni genera pressió grupal. Els consums són més una comunió que no pas una característica necessària per formar part del grup. Això ho demostra que la immensa majoria de grups d’iguals estan formats per consumidors i abstinents, sent totalment corrent la presència de consums sense que despertin alarmes entre els no consumidors ni estigmatitzin aquells que l’utilitzen.

Les persones situades en aquesta posició utilitzen el discurs de la normalització. Reconeixen que els consums freqüents, intensius o els que persegueixen evadir-se acríticament de la realitat provoquen seriosos inconvenients. En canvi, si són esporàdics o poc intensos no s’han de vincular amb els danys. Alguns donen per certes determinades premisses del discurs del risc, o com a mínim hi conviu la incertesa de si aquestes seran certes. Més enllà de la imbricació d’aquests dos discursos, és molt poc habitual, si no anecdòtic, que facin servir asseveracions pròpies del discurs de l’entronització.

En els joves, tal com s’accentua el procés d’institucionalització i adquireixen més responsabilitats, especialment a la feina i la família, disminueixen els consums, moltes vegades fins a abandonar-los del tot. Alguns poden continuar fumant malgrat els seus compromisos sense que aquesta compatibilitat comporti cap problema. I fins i tot una minoria, pels avatars de la seva biografia, pot intensificar la relació amb el psicoactiu i transitar cap a la posició identitària quotidiana.

Identitària quotidiana

La posició identitària quotidiana es nodreix del 2,1% d’espanyols entre 15 i 64 anys que consumeixen diàriament cànnabis, és a dir, unes 650.000 persones. Gran part són els joves que abandonen la posició adolescent identitària, i s’incorporen al món juvenil-adult amb el tret identitari de consumir cànnabis. Més improbables, encara que possibles, són altres itineraris. La característica definitòria d’aquesta posició és que els consumidors fumen diàriament i la gairebé totalitat compatibilitzen les obligacions quotidianes amb els efectes cannàbics. Molts ho prenen als matins, alguns immediatament després d’aixecar-se. Si en la posició autoatenció recreativa és habitual el porro de les «bones nits», per a aquesta ho és el porro dels «bon dia». Altres encenen el primer porro de l’endemà de dinar. En general, la intensitat és notablement elevada, poden fumar entre tres i deu porros al dia, alguns superen amb escreix aquesta xifra. Els consums són independents del context perquè consumeixen a qualsevol lloc, tret que la prohibició sigui explícita i el risc d’amonestació elevat. S’estimen més els espais tranquils (llar, clubs socials, espais naturals, etc.) per relaxar-se, allunyats de mirades indiscretes. Per a la majoria determinats espais són dependents dels porros: no volen visitar-los sense gaudir dels seus efectes.

El cànnabis constitueix un muny identitari capital. Aquesta centralitat modula les seves relacions personals. Encara que poden mantenir amistats allunyades del món del fumeteig, passen gran part del seu temps lliure amb altres consumidors. Les dinàmiques cannàbiques impliquen les visites recurrents a contextos netament cannàbics o amb alts nivells de tolerància. El món de la planta adquireix una importància notòria en les seves converses quotidianes. En aquest sentit, tal com ens apunta la Psicologia Discursiva, el llenguatge modula i dona forma a les nostres pràctiques, discursos i identitats, és a dir, a la nostra manera de ser al món. Per tant, els significats sobre el cànnabis travessen el jo dels consumidors i possibiliten l’emergència d’identitats compromeses amb tot allò que remeti a cànnabis.

Més enllà dels trets identitaris clarament subjectius i difícils d’entreveure a simple vista, alguns també llueixen estètica cannàbica. Aquesta és producte de la imbricació de la vestimenta rastafari amb trets d’altres subcultures i productes de consum creats recentment per la lògica consumista. A grans trets es caracteritza per: roba ampla amb predominança dels colors «rasta» (verd, groc i vermell), habitualment estampada amb serigrafies dels ídols de la música reagge, hip-hop, fulles de marihuana o altres elements afins; pèl curt amb alguna rasta (fina o gruixuda) o llarg amb tot el pèl en rastes; sabatilles esportives. La música ocupa un lloc primordial a les seves vides, sent el reagge i els estils derivats d’aquest (dub, hip-hop, ragga, drum and bass, dancehall i jungle) els sons de referència. Alguns prefereixen el rock, el punk, els seus derivats o la música electrònica. És habitual que facin servir parafernàlia cannàbica (pipes, papers de fumar de diferents mides, grinders, etc.). Tots aquests elements reforcen la identitat cannàbica i el compromís simbòlic amb la planta. La Societat de Consum i la indústria del cànnabis influeixen en l’expressió de la posició identitària.

El grup d’iguals té un paper relativament secundari per delimitar o possibilitar els consums. La immensa majoria fumen en solitari en gairebé qualsevol lloc i temps, en conseqüència el grup és prescindible per fer servir el cànnabis. Tot i això, el grup possibilita el sentiment de pertinença a la identitat social cannàbica. Els consumidors situats en aquesta posició se senten membres d’un «nosaltres» consumidors de cànnabis, defensors de la seva legalització i ofesos respecte a altres col·lectius, especialment els bevedors d’alcohol. La identitat social ofereix relat sobre què és el cànnabis i sobre què s’espera dels qui fan servir aquesta substància, per tant, empara, orienta i aixopluga en termes identitaris. Canviar de posició o abandonar els consums esdevé més complex entre aquells amb identitat cannàbica. Si durant anys el seu jo s’ha nodrit de la cultura del cànnabis, qui són ells sense la substància? Demana difícil de respondre perquè el paràmetre identitari de referència ha desaparegut.

Els consumidors identitaris estan atents a les novetats i a les innovacions de la indústria del cànnabis. Més enllà de fumar les presentacions clàssiques, també utilitzen diferents tipus d’extraccions, principalment amb gas (BHO), fan servir vaporitzadors i de vegades especials mengen consumibles elaborats amb cànnabis (edibles). És habitual que deixin d’experimentar els efectes més intensius del cànnabis i els percebin lleugerament. Alguns apunten «ja no noto la col·locada». Se senten col·locats quan consumeixen intensament varietats potents de marihuana o altes dosis de consumibles o extraccions. Una part important dels autocultivadors s’emmarquen en aquesta posició. Una minoria, per sufragar els seus propis consums, especialment els més joves, es poden implicar en la revenda de cànnabis, cosa que alhora els ajuda a reforçar la seva identitat i implicació amb la planta.

Els consums de cànnabis, més enllà d’ocupar un espai identitari, també compleixen funcions d’autoatenció. Quan estan estressats, necessiten relaxar-se o volen fer un punt i seguit en el seu esdevenir quotidià, fumen porros per alleujar tensions i augmentar el benestar. En última instància, aquests consums són els que justifiquen l’ús de cànnabis, però a causa dels factors identitaris, l’autoatenció queda en un discret segon pla. Reconeixen que alguns porros no els aporten res. Entenen que els fumen «per costum», ben segur que força professionals sanitaris llegirien «per addicció». La tensió entre el costum i l’addicció l’abordarem una altra vegada a causa de la complexitat de la naturalesa. En aquesta posició, alguns entenen el cànnabis a partir del discurs de la normalització, però els més compromesos identitàriament conceptualitzen tot allò relacionat amb la substància a partir del discurs de l’entronització. La gran majoria han espantat totes les premisses del discurs del risc i només en uns quants sobreviu la incertesa de si tindran problemes a mitjà o llarg termini.

Si ens atenim gran part de la literatura científica i comparem les característiques que defineixen el consum problemàtic amb el patró de consum d’aquesta posició, podríem arribar a la conclusió que aquesta protagonitza consums essencialment problemàtics. Això no és així. Encara que sembli inversemblant, els problemes derivats dels seus consums són molt inferiors dels quals podríem pronosticar. Els consums, malgrat la intensitat, s’integren a la vida quotidiana sense provocar més estralls. L’escàs potencial addictiu del cànnabis ajuda a entendre el perquè poden romandre en la normalitat sense gaires dificultats. Certes persones poden sostenir consums elevats sense experimentar malalties greus. A la qüestió merament farmacològica i fisiològica cal unir-hi els aspectes simbòlics associats a la substància. Conceptualitzar els mateixos consums com a assenyats i acceptables disminueix la probabilitat que aparegui l’eficàcia simbòlica del discurs del risc, és a dir, el cànnabis els provoca problemes perquè han cregut que seria així. L’acceptabilitat dels consums es veu reforçada a través de l’experiència perquè mantenen una percepció que el cànnabis en cap cas els minva les capacitats o els inhabilita socialment. Això no vol dir que els seus consums estiguin desvinculats dels problemes, poden experimentar lleus malalties que integren com a part intrínseca dels efectes del cànnabis. No els donen més transcendència perquè creuen que els beneficis superen amb escreix els danys. Un altre aspecte radicalment diferent és saber què hagués estat de la seva vida sense els porros. És difícil hipotetitzar-ho. No tenim un grup control. Ben segur que en alguns la seva biografia tampoc no distaria tant de l’actual, però en altres casos seria radicalment diferent.

Quan experimenten problemes severs, la gran majoria es mobilitza per buscar solucions, normalment modificant la posició, sigui reduint o abandonant l’ús. Els qui perseveren a consumir malgrat els problemes, transiten gairebé de manera inevitable cap a la posició problemàtica. Només poden romandre a la posició identitària quotidiana mentre els problemes siguin anecdòtics, i sobretot i el més important, que el seu entorn no els entengui com a desviats. A partir del moment que els pengin l’etiqueta de problemàtics seran entesos com a tals i en conseqüència estigmatitzats.

Terapèutica

La posició terapèutica s’allunya sensiblement de les altres posicions. El tret definitori és que utilitzen el cànnabis amb finalitats terapèutiques per mitigar les malalties derivades de malalties, de vegades greus o terminals, com ara dolor crònic, malaltia de Crohn, epilèpsia, VIH/SIDA, càncer, glaucoma, esclerosi múltiple, artritis, entre altres. No és l’espai ni l’objectiu d’aquest text aportar cap dada sobre l’eficàcia i l’efectivitat del cànnabis per tractar/mitigar aquestes malalties, sinó presentar les particularitats socials d’aquesta posició.

Abans de fer servir el cànnabis amb fins terapèutics els consumidors han seguit una de les dues trajectòries que presentem a continuació. La primera, disposen d’experiència prèvia perquè van fer servir el cànnabis amb fins recreatius. Un cop diagnosticats d’una malaltia susceptible d’abordar-se amb cannabinoides, van adaptar la varietat i la via d’administració més adequada per mitigar-ne les malalties. Alguns poden demanar assessorament a un metge expert en tractament amb cannabinoides, d’altres s’automediquen. La segona, mai no havien consumit cànnabis i, encara que podien mantenir actituds de rebuig amb tot allò relacionat amb els porros, una vegada diagnosticats es van assessorar i en considerar que la substància els podia pal·liar les seves malalties van començar a emprar-lo. En tots dos itineraris és freqüent que decideixin utilitzar-lo després de fracassar amb altres tractaments, creure’ls insuficients, ineficaços, contraproduents o considerar que el cànnabis pot complementar el tractament prescrit. Alguns, en funció de la malaltia, poden fonamentar el seu tractament en cannabinoides, encara que la gran majoria continuen amb els tractaments prescrits pels facultatius i l’utilitzen com a coadjuvant.

Els consumidors terapèutics els podem dividir en dues grans categories. La primera, els que fan servir el cànnabis sota supervisió mèdica, segueixen la posologia, la dosificació i la presentació cannàbica indicada. La segona, els que el fan servir sense supervisió professional. En alguns casos es poden haver visitat amb un metge expert en cànnabis, però les seves fonts de coneixement són les lectures (llibres, revistes o internet) i sobretot la seva pròpia experiència i bagatge. A partir de la combinació de tota la informació disponible en treuen les mateixes conclusions, n’estableixen la dosi, la posologia, la via i la presentació que consideren més adequada. L’automedicació els genera dubtes perquè desconeixen amb certesa la idoneïtat i l’efectivitat dels seus actes. La presa de decisions a l’hora d’establir quina és la presentació més ajustada està clarament afectada per la sobre informació disponible a la xarxa, gran part inexacta o contradictòria.

El punt central del seu discurs és conceptualitzar el cànnabis com una medicina efectiva per a la malaltia. Utilitzar cànnabis ho entenen com una pràctica d’automedicació que els fa millorar la salut. La marihuana no els guareix, però els permet millorar la seva qualitat de vida. Albirar el cànnabis com a sinònim de fàrmac reporta accentuades implicacions simbòliques, socials i fins i tot identitàries, notòriament diferents de les altres posicions. Aquests consumidors manegen el cànnabis de la mateixa manera que el conjunt de la població s’administra un altre tipus de fàrmacs. Per tant, revesteix de nul·la importància el grup d’iguals i el context. Estableixen notòries diferències entre els seus usos i els que fan els consumidors sense finalitats terapèutiques, consideren que són universos gairebé paral·lels. Alguns s’entesten a diferenciar-se i assenyalen que els seus usos són legítims, justificats i fins i tot «vitals» per mantenir l’equilibri de la seva minvada salut, mentre que els recreatius són voluntaris i accessoris perquè la seva vida transcorre sense més incidència si abandonen la planta. Com que el cànnabis medicinal també és il·legal a Espanya, acostumen a considerar un greuge que «per aconseguir la seva medicina» s’hagin de relacionar amb el mercat negre, per això aposten fermament per una regulació, encara que alguns consideren que només s’ha de legalitzar si els fins són terapèutics.

Els usuaris terapèutics presenten una gran diversitat en els modes d’ús, tant a les vies d’administració com a les presentacions que s’administren. L’ús d’una via o l’altra i format ve determinat per la malaltia a combatre, els efectes subjectius reportats i la disponibilitat de presentacions amb ràtios de cannabinoides adequades. Apliquen per via tòpica cremes, cataplasmes, tintures i olis; s’administren via sublingual gotes d’oli; via oral mengen consumibles i càpsules i beuen infusions i tintures; via respiratòria vaporitzen els cannabinoides; via rectal prenen supositoris. Això no impedeix que, encara que sigui la via més perjudicial, alguns fumin, malgrat les recomanacions dels metges per evitar-la. La percepció que mantenen sobre els seus consums és extremadament positiva i desvinculada dels problemes. Si presenten algun efecte indesitjat modifiquen la posologia i la dosi. En cas que els efectes negatius superin els positius, abandonen l’ús del cànnabis. En aquest sentit, creure que el cànnabis és terapèutic ajuda a obtenir més beneficis a conseqüència de l’eficàcia simbòlica. Això no vol dir que posem en dubte les seves propietats terapèutiques, sinó que els efectes beneficiosos es presentaran amb més facilitat si se’ls espera, de la mateixa manera que es produeix l’efecte placebo quan s’administra qualsevol fàrmac.

Els consumidors terapèutics empren el cànnabis segons la posologia i la dosi prescrita pel metge o les necessitats. La gran majoria el poden prendre alguna vegada al dia, cada quatre o vuit hores, o quan sentin les molèsties de la seva malaltia i rares vegades superen les dosis establertes. Insistim que entenen el cànnabis com un fàrmac, per tant, és anecdòtic trobar usuaris terapèutics que es prenguin la llicència d’augmentar la dosi i fer-lo servir per buscar solaç i diversió. Així i tot, compatibilitzen el consum de cànnabis amb realitzar adequadament qualsevol tasca quotidiana. Utilitzar vies diferents de la fumada permet administrar-se les dosis amb discreció, sense despertar sospites ni prejudicis. A més, hem d’apuntar que complir amb les obligacions adquirides mentre prenen cànnabis no és sinònim de fer-ho sota els efectes psicoactius, ja que la gran majoria es medica amb presentacions baixes a THC i riques a CDB, és a dir, amb escàs, sinó nul, poder psicoactiu.

Problemàtica

A la posició problemàtica situem les persones amb afeccions derivades del cànnabis. Segons l’enquesta EDADES, l’any 2015 hi havia a Espanya uns 558.549 possibles consumidors problemàtics de cànnabis, és a dir, el 19,2% de les persones que van consumir el darrer any. Entre la població escolar, unes 53.700, és a dir, el 13,8% dels adolescents entre 14 i 18 anys. La naturalesa dels problemes i la intensitat poden variar significantment als situats en aquesta posició. Alguns pateixen lleus molèsties com taquicàrdies, marejos o ansietat que remeten quan cessen els efectes. Altres pateixen malalties més greus com ara paranoia o mania persecutòria que es manifesten encara que no estiguin sota els efectes del psicoactiu, i s’aguditzen quan ho estan. Altres presenten problemes d’addicció, amb els contratemps inherents de patir-los. La gènesi dels problemes són, en la gairebé totalitat de casos, d’ordre sociocultural, molt especialment producte de socialitzacions deficients amb conflictes continus en el si familiar i escolar. Un cop arribada l’adolescència, consumir intensament i habitualment es converteix en un mecanisme identitari i via de fugida d’una realitat asfixiant. Els mecanismes de control sobre els mateixos consums són mínims, i fins i tot entesos com a innecessaris, en conseqüència els problemes fan acte de presència sense massa demora. En alguns casos, posicionar-se en angles problemàtics els permet performativitzar identitats transgressores i subversives perquè abracen el perill i el desafiament com l’estil de vida desitjat. En alguns, els inconvenients entronquen amb malalties de salut mental. Els diagnosticats de Patologia Dual [3], es vinculen a recursos assistencials gairebé de forma crònica, i el seu pronòstic és extremament complex.

A la posició problemàtica trobem multitud de perfils. A grans trets, els podem separar en tres: (1) els consumidors que patien problemes de salut mental abans de començar a consumir, (2) els que desenvolupen una addicció, (3) i els que pateixen malalties d’ordre psíquic, però que poden manejar els problemes sense atenció professional. Els corrents biològics apunten que alguns consumidors fan servir el cànnabis com a mecanisme d’automedicació amb l’objectiu de controlar els símptomes de la malaltia mental.

Alguns per definir els efectes negatius senzillament apunten que els porros «els senten malament». Sota aquesta afirmació genèrica hi ha malestars d’ordre psicològic. Normalment desapareixen quan cessen els consums. Alguns persisteixen a consumir perquè mantenen un compromís identitari, per exemple, en els casos en què rebutjar un porro implica comprometre la posició al grup pot provocar que el consumidor prefereixi experimentar els efectes negatius a donar explicacions sobre el seu rebuig. Aquesta situació és insostenible i haurà d’assumir com més aviat millor que ho ha de refusar. Si persevera la simptomatologia empitjorarà i els problemes s’accentuaran.

Altres malgrat reconèixer una addicció perseveren a consumir-ho encara que a nivell d’efectes psíquic «els senten bé». Aquests poden iniciar un tractament de deshabituació, però la baixa adherència comporta que l’abandonin sense aconseguir resultats significatius, o poden assistir a les visites ambulatòries sense que renunciïn a la substància, i per tant els seus avenços terapèutics són pírrics.

La gran majoria d’addictes apunten que el cànnabis els genera danys i desitgen abandonar-lo, però els resulta impossible fer-ho perquè s’autocategoritzen com a addictius, en conseqüència com que són addictes no poden controlar els seus «impulsos» i inevitablement consumeixen. La identitat addictiva, seguint Goffman, és una identitat deteriorada, s’autoperceben com a malalts i incapacitats per agafar les regnes de les seves vides. Els seus pensaments estan carregats d’idees negatives, s’autoestigmatitzen i els costa horrors fer les tasques quotidianes. Per tant, concebre’s com a addicte agreuja la situació indesitjada i impossibilita desenvolupar una vida normalitzada.

La gran majoria dels consumidors problemàtics consumeixen intensament al llarg del dia i compatibilitzen les seves responsabilitats a fumar, encara que a causa de la seva situació les executen a desgana o els resulta impossible complir-les. Molts ni estudien ni treballen, en conseqüència entren en una espiral de consum. A aquests els prova els efectes del cànnabis, però les dinàmiques derivades dels consums (deixadesa, desconnexió, mol·lície, apatia, etc.) els impedeix viure normalitzats. En canvi, altres poden fer consums poc freqüents, però qualsevol contacte amb la substància deriva en malestars, especialment de l’espectre ansiós. Poden executar amb èxit les seves responsabilitats sempre que s’abstinguin de consumir; en el moment que estan sota els efectes qualsevol activitat social es veu coartada. A l’hora d’adonar-se del perquè i del com de la seva situació tendeixen a buscar bocs expiatoris. És recurrent assenyalar les males companyies durant l’adolescència com les responsables dels inicis i posteriors problemes amb el cànnabis.

En conclusió, podem observar que els aspectes identitaris són capitals per entendre la relació amb el cànnabis i les possibles conseqüències negatives dels consums. La identitat, encara que presenti de manera subjacent en multitud de feines, creiem que mai no hi ha un ocupat massa centralitat en les anàlisis sobre els perfils dels consumidors. Per tant, considerem que cal configurar-lo com un element central per prevenir els consums de cànnabis. En aquest sentit, la categorització aquí proposada no esgota el tema i hem de continuar analitzant els múltiples factors que donen forma a les diverses maneres de relacionar-se amb el cànnabis.