Les apostes esportives. Un nou repte per a la intervenció social

Les apostes esportives. Un nou repte per a la intervenció social

Per David Pere Martínez Oró

De fa un temps, a les persones professionals de la intervenció social en general, i de les drogues en particular, ens ha aterrat a la nostra taula de treball un altre fenomen, un més, que requereix la nostra atenció i respostes. Parlo de les apostes esportives. La llei que regula les apostes esportives en línia va ser una de les últimes aprovades pel govern de Rodríguez-Zapatero el 2011, encara que no dubto a situar el mundial futbol masculí del 2014 celebrat al Brasil com la posada de llarg a Espanya de les cases d’apostes esportives en línia, i el mundial de 2018 de França com el factor detonant que ha permès al fenomen convertir-se en una opció d’oci juvenil, com una altra qualsevol. Des de llavors, la història de les apostes esportives és molt coneguda: presència gairebé en règim de monopoli dels anuncis publicitaris durant els esdeveniments esportius d’alt nivell, obertura exponencial de salons de joc, alarma social, augment de demandes de tractament, etc. Més enllà de la percepció social, d’una presència gairebé omnipresent en certa esfera mediàtica i d’un perill que plana sobre la joventut, detectem una multitud de joves que aposta amb furor. Vull dedicar aquest breu text a presentar dos elements, dels molts imbricats amb el fenomen, poc coneguts: la comunitat apostadora i la figura dels tipsters.

La comunitat apostadora desenvolupa la seva activitat a l’espai virtual. Qualsevol persona amb una simple connexió a Internet, sense importar el lloc de residència, en pot participar. Les xarxes socials són els hàbitats de la comunitat apostadora. Twitter, Facebook, i principalment Instagram, són els aparadors dels tipsters per difondre la seva activitat entre els clients potencials. La finalitat és que es connectin allà on la comunitat adquireix sentit: els canals de Telegram. Aquests són el context idiosincràtic i genuí de la comunitat apostadora, el púlpit des d’on els tipsters proclamen els seus pronòstics. Els canals són la pedra angular sobre la qual descansa l’activitat comercial dels tipsters. Tots tenen almenys dos canals. El primer, el gratuït, free en argot, és l’estratègia per guanyar visibilitat, penjar pronòstics, fer publicitat d’altres tipsters i de cases d’apostes, oferir sortejos i reptes, vilipendiar altres tipsters per afirmar que ells són els millors, explicar els motius del perquè aposten en un sentit o altre, o delimitar el fet de procedir de com guanyar a les apostes. El canal free és un esquer per estimular el nom més gran possible de seguidors perquè contractin els seus serveis de pagament. Als canals gratuïts són recurrents fins al cansament proclames que els apostadors paguin pel Premium. El segon, el de pagament, premium, on els seguidors es converteixen en clients perquè paguen, entre 20 euros i 50 euros al mes, per romandre en un canal on el tipster ofereix un volum més gran de pronòstics i, sobretot, amb millor stake i millor quota de pagament, o almenys, a priori, aquesta és la promesa.

Els tipsters són la figura clau per entendre les apostes i la comunitat apostadora. Literalment significa pronosticador. Pronostica els resultats d’un esdeveniment determinat a través dels canals de Telegram (o altres pàgines web o aplicacions mòbils). La majoria representen un referent pervers per als joves perquè els mostren un món de diners i luxe inabastable. Es presenten com a grans experts a pronosticar determinats mercats. La fiabilitat és variable entre si. La principal font d’ingressos no són les apostes, sinó els programes d’afiliats de les cases d’apostes, és a dir, captar nous clients. L’afany de guanyar diners fàcils ha funcionat de reclam per a perfils personals molt variats: ex-esportistes professionals, fanàtics de l’esport, fills de la classe alta, experts en estadística, showmans, murris, buscavides, i fins i tot persones amb un bagatge delinqüencial desolador. La retòrica dels tipsters es fonamenta a afirmar que si s’aposta tal com ells indiquen tots els seus seguidors guanyaran diners a cabassos.

La pregunta que cal fer-nos és si tants diners guanyen apostant, per què es dediquen a pronosticar?, per què invertir tant de temps a atendre clients, queixes, reclamacions, analitzar mercats, enviar missatges, etc. quan poden comptar fardells de bitllets gràcies a les apostes? Potser la resposta del tipster seria que vol arruïnar la casa d’apostes amb l’ajuda dels seguidors. Si aquesta és la resposta, per què promouen que els seguidors es donin d’alta i ingressin diners a una casa d’apostes determinada? Podrien donar qualsevol resposta, però la finalitat és obtenir ingressos mitjançant el programa d’afiliats. Les cases d’apostes, com tants altres sectors comercials, disposen d’un «programa d’afiliats» adreçat a qualsevol persona que tingui la capacitat de captar clients, ja sigui d’una manera més proactiva, com els tipsters que envien enllaços directes i insisteixen avantatges de registrar-se, ja sigui d’una manera més passiva, per exemple, una empresa que pengi un banner a la seva pàgina web i el client arribi a casa d’apostes fent-li clic. Als canals de Telegram els tipsters només conviden al registre de les cases d’apostes i s’estalvien explicar quina relació comercial mantenen. Hi ha dues maneres de participar en els programes d’afiliats. La primera és el cost per acció o CAP. Les cases d’apostes paguen el tipster segons els clients que els capten. Algunes empreses, concretament les espanyoles i les que tenen menys quota de mercat, paguen una quantitat en funció del nombre de clients nous que es donen d’alta. Des de 10 euros per persona, si capten entre una i deu persones, o fins als 50 euros si convencen més de vint que es registrin als jocs de casino. La segona és el revenue share o guanys compartits. Les cases d’apostes paguen un tant per cent de les pèrdues netes que té un client captat pel tipster. El revenue share que cobra un tipster és més abundant quan els clients apostin a la ruleta, les slots (escurabutxaques virtuals) o al pòquer perquè les pèrdues són més voluminoses i ràpides que en les apostes esportives. La lògica del revenue share comporta que els captadors, com és el cas dels tipsters, intentin ensarronar el màxim nombre possible de jugadors. Com més diners perdin els apostadors, més diners guanyaran. Els tipsters es presenten com el flagell de les cases d’apostes, però treballen perquè els beneficis de tots dos no parin de créixer.

En definitiva, el tipster és la figura central de la comunitat apostadora, però alhora representa una influència perversa pels apostadors més joves. Els tipsters pateixen qualsevol ètica perquè proclamen missatges falsos i mostren als adolescents i joves una vida de luxe i riquesa quan és una pantomima per enganyar-los. Les apostes han esdevingut una activitat de lleure per a una part important de joves, el gran risc és quan aquests pensen que es podran guanyar la vida amb les apostes. Encara que he de dir que com que el món de les apostes estan fonamentades sobre fum i fal·làcies, auguro una gran eficàcia de la majoria de les estratègies preventives.

Per saber-ne més: Martínez Oró, D. P. (2021). El fenómeno de las apuestas deportivas en la juventud española. Barcelona: Icària.