Què funciona en prevenció?

Què funciona en prevenció?

Per David Pere Martínez Oró

En l’àmbit de les drogodependències és un repte urgent implementar programes de prevenció que siguin preventius. Aquest text esbossa succintament els aspectes centrals que dificulten la qualitat preventiva. Presentem els aspectes bàsics de l’evidència científica sobre l’efectivitat preventiva, és a dir, què funciona en prevenció?

A Espanya, al llarg dels anys vuitanta, els estralls de la crisi de l’heroïna van provocar que la prevenció de les drogodependències es conceptualitzés com a necessitat de primer ordre. Havíem d’actuar abans que fos massa tard, és a dir, quan la dependència ja era una realitat. Com prevenir la societat en general i els joves en particular d’un nou fenomen social incert i canviant? En un primer moment, es va optar per campanyes mediàtiques o actes de sensibilització (concerts i partits contra la Droga). La finalitat era mostrar un rebuig contundent i visceral a tot allò que remetés a droga. La realitat era massa dura per caminar amb mitges tintes. Més enllà de les accions generalistes, la realitat indicava que la joventut era el col·lectiu més afectat, per tant, havíem de fer accions concretes dirigides a ella abans que tingués qualsevol contacte amb les drogues. La prevenció en el context escolar es va entreveure com a potencialment efectiva. Havíem d’anar a les escoles a explicar amb detall què eren les drogues i, sobretot, quines conseqüències negatives provocaven. Des d’aleshores, els programes de prevenció escolar s’han estès notablement, tot i que encara és recurrent que alguns xavals espanyols acabin l’educació secundària obligatòria sense rebre cap mena d’informació sobre drogues. Al llarg dels noranta, i molt especialment durant la primera dècada del segle, s’han multiplicat els programes de prevenció en diferents àmbits (comunitària, familiar, lleure nocturn, educació no reglada, etc.). Aquesta multiplicació, i per tant disparitat de programa és producte que la prevenció de drogodependències és una competència transferida i descentralitza. Actualment, la poden executar entitats del tercer sector (de primer, segon i tercer nivell) ens locals, consells comarcals, diputacions provincials, governs autonòmics i fins i tot el govern central.

Segons la Memòria 2018 de la DGPNSD (2020: 77 i següents), a Espanya es van executar 170 programes de prevenció escolar, 103 de prevenció familiar, 3 programes a universitats i multitud d’accions a l’àmbit de l’oci alternatiu, de l’oci nocturn, així com, accions adreçades a població vulnerable i programes de sensibilització. Gairebé tres-cents programes estructurats de prevenció i infinitat d’accions estructurades o puntuals. No és exagerat estimar en 400 els programes de prevenció, en tots els vessants, que en aquests moments s’apliquen al nostre país. A més, no cal ni citar les accions puntuals que es conceptualitzen com a «preventives». Una disparitat de programes, enfocaments, objectius, col·lectius diana, fonaments teòrics, però la immensa majoria amb un denominador comú: l’omissió sistemàtica dels processos d’avaluació. Sense un sistema d’avaluació d’efectivitat (o si s’estimen més d’impacte) ens resulta impossible saber si els programes de prevenció són efectivament preventius, és a dir, respondre la pregunta fem prevenció preventiva? És un fet que sense unes dades producte de l’avaluació difícilment podem respondre amb solvència empírica. Dit d’una altra manera, les accions preventives que implementem provoquen els efectes desitjats sobre la població destinatària que fan reduir les necessitats que justifiquen l’acció preventiva? Tot responsable d’un programa hauria de contestar de manera rotunda sí.

Conscients del desconeixement sobre la capacitat preventiva d’infinitat de programes diferents institucions han treballat incessantment en els darrers anys per millorar la qualitat preventiva dels programes de prevenció. En el context europeu l’Observatori Europeu de Drogues i Toxicomanies (OEDT) fa anys que treballa per garantir la qualitat preventiva als programes de prevenció. Diferents publicacions de l’OEDT (2021, 2019a, 2019b, 2018, 2012, 2011, 2010) i del seu portal Best Practices donen compte del treball realitzat en l’àmbit de la qualitat de prevenció. També l’Estratègia Nacional d’Adiccions 2017-2024 del Pla Nacional Sobre Drogues fa una aposta decidida cap a la qualitat de prevenció en addiccions, un exemple, és el portal de Bones Pràctiques en addiccions, de consulta obligada per implementar programes preventius amb qualitat i que siguin efectivament preventius. Després d’anys treball disposem de prou evidència científica per saber amb força garanties que funciona en prevenció i què no. Podeu consultar el quadre resum de la pàgina 13 d’aquest document elaborat en el context del programa «Espais de millora dels plans locals de prevenció d’addiccions» realitzat per Episteme per encàrrec de la Diputació de Barcelona. A més, el document conté les referències de l’evidència científica sobre els aspectes que presentarem tot seguit.

Respondre la pregunta què funciona en prevenció? Requereix una explicació complexa. En aquest text de divulgació només vull apuntar-ne els aspectes més bàsics.

L’evidència acredita que com més temps d’intervenció invertim en els col·lectius destinataris de l’acció preventiva, aconseguim més bons resultats i més efectes preventius. Per exemple, els tallers de prevenció al context escolar d’una hora una vegada a l’any han demostrat que són inefectius, més enllà dels continguts. Els programes de prevenció escolar, amb bons continguts, que duren vuit, deu o fins a quinze sessions són efectius. Per tant, hem d’abandonar la idea de fer un taller d’una hora a l’any té algun efecte. Els recursos destinats a aquestes accions tan comunes al nostre país s’han d’invertir en altres preventives, per exemple, reduir la cobertura per augmentar el nombre de sessions. Menys joves rebrien «la xerrada anual», però els que la rebessin els provocaria efectes preventius.
A casa nostra tenim la tradició d’executar programes per àmbits: escolar, familiar, comunitari, etc. L’evidència científica acredita que els programes amb més d’un component són més efectius que per separat. Per exemple, un programa escolar serà més efectiu si involucrem les famílies en les activitats i encara més si també hi participa la comunitat. Un exemple concret, els programes de dispensació responsable d’alcohol s’han mostrat inefectius. El programa suec STAD incorpora tres components: l’enforcement (aplicació de la llei), el treball comunitari i la formació en dispensació responsable d’alcohol. Els resultats mostren que la combinació d’aquests tres components és efectiva per reduir baralles, agressions sexuals, accidents de trànsit i urgències hospitalàries relacionades amb l’alcohol i altres drogues.
Treball comunitari. Els programes comunitaris són els més efectius. El STAD acredita dels tres components el més efectiu és el comunitari. Els programes ajustats a les necessitats de la comunitat i en què aquesta és part activa en el disseny, la implementació i l’avaluació, són molt més efectius que els programes d’altres àmbits. El motiu principal és que intervenen sobre realitats que la comunitat està mobilitzada per canviar-les.
Discursos inversemblants. Els discursos inversemblants i alarmants no provoquen efectes preventius. Cada cop és menys recurrent fer servir aquest tipus de discursos, però abandonar-los del tot seria un pas important per millorar la qualitat preventiva.

Quatre punts com a punt de partida per seguir el camí de la qualitat preventiva. Ens queda un viatge llarg.