Addicció, pobresa i gènere. Vides en risc i barreres de les dones de poblacions ocultes drogodependents

Addicció, pobresa i gènere. Vides en risc i barreres de les dones de poblacions ocultes drogodependents

Per Ana Campaña.

Ser dona a l’àmbit de les addiccions implica que l’estigma, l’exclusió i les violències són molt més patents que en homes, i per extensió està més accentuada la seva marginalitat. Les barreres materials i simbòliques que s’interposen a la vida de les dones estan travessades per un component de gènere que impedeix l’exercici efectiu dels drets d’autonomia i identitat. Sobre elles recau el pes de contradir els mandats de gènere i la construcció social de «la bona dona» i «la bona mare» (Estibaliz, 2016; Rojas, 2016, Episteme, 2021; Maneses Falcón, 2006; Romo, 2016) ) . Per tant, no és només la societat qui les degrada, penalitza i jutja per la seva addicció, sinó que acaben sent elles mateixes les que s’autoestigmatitzen i autoexpulsen cap als marges.

En aquest article les persones lectores trobaran una síntesi introductòria de les troballes aconseguides en la investigació elaborada per Episteme Social titulada «Diké. Condicionants socials a la salut i l’estil de vida de les poblacions ocultes amb problemes d’addiccions». A la investigació indaguem el gènere i la pobresa com els principals factors de risc que retroalimenten i catalitzen l’addicció. Els resultats complets els publicarem a finals de desembre de 2023. La investigació ha tingut presència a les principals ciutats de set comunitats autònomes (Catalunya, Comunitat de Madrid, Aragó, Astúries, Comunitat Valenciana, Regió de Múrcia, i Andalusia).

La metodologia emprada ha consistit en la realització de trenta-dues entrevistes a dones drogodependents de poblacions ocultes. Diem que són ocultes perquè són dones que es mouen als marges de la societat i amb prou feines accedeixen als recursos d’atenció sociosanitària. Ens referim a les dones drogodependents que exerceixen la prostitució per poder mantenir-ne el consum i dones gitanes en què la drogodependència reforça una imatge ja deteriorada. La investigació aprofundeix des d’una perspectiva sociohistòrica en els elements i els factors que configuren vides en risc. Existències on les dones no només han de lluitar contra l’estigma de l’addicció, sinó també davant del conjunt d’eixos d’opressió que interseccionen fins a situar-les en posicions socials devaluades.

D’una banda, l’anàlisi de les dades ens apunta característiques comunes amb els homes homònims: infàncies violentes, alts nivells de pobresa, malalties físiques i mentals, baix nivell educatiu, processos penitenciaris o sensellarisme. Això no obstant, l’interès i l’objectiu de la investigació és comprovar com es comporten aquests factors de risc quan la variable del gènere entra en escena en contextos de pobresa. D’aquesta manera, ens ha estat possible determinar el perfil d’aquelles dones més agreujades i exposades a riscos en virtut de dades com l’edat, la pertinença a una minoria ètnica, el lloc de residència i altres variables associades a la pobresa.

Observem dues qüestions: en primer lloc, que les situacions de violència patriarcal s’expressen d’una manera concreta a la vida de les dones que usen drogues. En segon lloc, que els judicis morals que recauen sobre les dones consumidores són un factor determinant que contribueix a agreujar-ne l’estat de salut físic i mental. A les entrevistes, les experiències d’agressions sexuals, maltractament a la parella o les retirades de custòdia van ser una constant. Pel que fa als aspectes emocionals destaquen: els sentiments de vergonya per no complir els estàndards associats a la feminitat, la culpa per haver fracassat a la seva «rol de mare» o «esposa exemplar» i els discursos de redempció. Malestars que forgen una identitat ofesa i una autopercepció limitant. (Episteme, 2021).

Per tant, hi ha una barrera simbòlica clau a l’hora d’entendre per què moltes usuàries no acudeixen als serveis assistencials: perquè la seva autoestima està tan malmesa a causa de l’estigma que han rebut que creuen que és inútil acudir-hi o no volen tornar a fracassar en el trànsit per uns recursos. La sanció social més gran que recau sobre elles per una mateixa acció, que és l’ús de drogues, marca la diferència entre «la vida drogodependent» dels homes i de les dones. L’exercici de la prostitució és una particular expressió d’aquesta diferència. Tal com han manifestat les nostres participants en les entrevistes, per a moltes el treball sexual constitueix l’única opció a l’abast per poder mantenir-ne el consum a causa d’una situació de pobresa cristal·litzada.

el que fa al tipus de substància, predomina tant el consum de crac com d’heroïna per via fumada. A més, hem comprovat entre els motius pels quals també exerceixen el treball sexual es troben cobrir les necessitats bàsiques com l’alimentació, l’habitatge o mantenir el consum de la seva parella. (Kopetz et al., 2015; Fernández Ollero, 2011). En definitiva, les drogues, la construcció social de les mateixes i la manera com la llei determina la vida dels qui les usen té rellevància quan s’examinen les condicions de pobresa en què es troben immerses les dones drogodependents. Una situació que les deporta a desenvolupar estratègies i pràctiques desinstitucionalitzades de supervivència que posen en risc la vida.

Hi ha nombrosos condicionants socials que interactuen fins a configurar un complex entramat de situacions i vides ofeses en les dones drogodependents. A la llum de les troballes, veiem necessària la institucionalització de la perspectiva de gènere als models d’intervenció. Plantegem a continuació tres qüestions estratègiques sobre les quals hem d’incidir. La primera considerem pertinent que des dels recursos es treballi en l’autoconeixement, l’autoestima i l’apoderament a través de dinàmiques grupals i grups no mixtos. Trobem exemples com els grups de cura no mixtos, on les dones tenen un espai exclusiu per compartir les seves experiències i sentir-se escoltades per companyes i professionals. A més, es treballa per enderrocar els mandats de gènere i construccions socials que hi operen. En segon lloc, suggerim augmentar les intervencions d’outreach per arribar a les dones allunyades del circuit assistencial amb la finalitat d’ampliar altres poblacions, com ara les dones migrades en situació irregular o les dones trans. Per últim, recomanem reforçar mitjançant la intervenció els programes que acompanyin i capacitin les dones per exercir els seus drets. Actualment, hi ha recursos amb programes orientats a acompanyar directament les usuàries en els tràmits administratius, des de demanar una cita mèdica, la sol·licitud d’una ajuda o les denúncies per violència masclista.

En conclusió, suggerim posar sobre la taula estratègies innovadores i contextualitzades que posin el focus als matisos que provoca el gènere a les vides drogodependents. D’aquesta manera contribuirem a enderrocar les barreres d’accés als recursos de les dones drogodependents i garantir així els seus drets com a ciutadanes.