S’ha demostrat que el marc internacional actual de control de les drogues és ineficient, incapaç i contraproduent per a tractar problemes relacionats amb les drogues. Ha causat més mal que bé. La recerca centrada en investigar la perspectiva del consumidor, per a entendre l’univers simbòlic dels derivats de la coca, ha demostrat que el consum controlat és la tendència dominant entre la majoria dels usuaris; l’ús més problemàtic es deu a la prohibició mateixa i a les condicions socials de privació en què es produeix l’ús, a pesar que les propietats farmacològiques inherents a la cocaïna també tenen un paper.
Per a mantenir la legitimitat, el paradigma prohibicionista ha utilitzat estratègies diplomàtiques per a ocultar informació que contradiu els seus principis. Aquestes estratègies es van demostrar en referència al “Projecte Cocaïna”. Els fonaments del paradigma prohibicionista s’estan sacsejant a mesura que la realitat de la situació de les drogues ha demostrat que s’haurien de desplegar estratègies més pragmàtiques i raonables, com per exemple la reducció de danys i riscos. Descrivim l’ús controlat i normalitzat de clorhidrat de cocaïna a Espanya i el comparem amb la situació d’ús de crack i pasta de cocaïna a Amèrica del Nord.